publicat a Lletres Bàrbares

Jordi Mestre i Vergés

Sobre els nostres avantpassats només en sabem el que deduïm de les restes que ens han arribat i per tant la nostra visió és forçosament parcial. Les restes més corrents són restes d’ossos i eines de pedra que ens parlen d’aquell antic quotidià. A partir d’un cert moment, però, ja trobem pintures i gravats a les coves que ens trastornen de manera notable. Cal dir que el descobriment i valorització d’aquestes pintures no és gaire més antic que cent anys. Sobre la comprensió encara hi treballem. Per exemple, encara hi ha qui diu que els neandertals no tenien consciència simbòlica, pur racisme, una gent que valora tant la capacitat craniana no pot dir al mateix temps que una espècie d’humans que tenia més capacitat craniana que la nostra era menys intel·ligent o incapaç de pensament simbòlic. No crec que un gat sigui més tonto que un tigre, al nostre país als curtets els anomenem sovint capgrossos.

Per acabar-ho de fer bé hi ha llocs com Arcy-sur-Cure, on hi ha una cova amb pintures de mamuts voltada de jaciments d’ocupació neandertal i cap de sapiens, i encara hi ha qui pretén que les pintures són fetes per uns sapiens que no han deixat cap rastre, si no hi hagués prejudicis previs consideraríem evident que són pintures neandertals. Tant neandertals com sapiens tenen capacitat per al pensament simbòlic. També hi va haver un temps en que els estudiosos opinaven que pintaven el que després caçaven, fet que ha quedat del tot desmentit en estudiar les restes que han quedat del que menjaven, les pintures paleolítiques no són la llista de la compra, formen part de la recerca de l’altra banda, del sagrat o de la part que desconeixem de nosaltres mateixos i a la que només ens hi podem aproximar de manera ritualitzada i seguint una via simbòlica.

A les coves on hi ha pintures hi anaven expressament i vivien en altres llocs.

És cert que això és matitzable, ja que, de vegades, entre unes obres i unes altres, hi ha milers d’anys de distància, i aquí estic essent excessivament sintètic.

Hi ha obres d’aquest període que serveixen per emocionar al qui les contempla i d’altres fetes en llocs absolutament secrets i profunds que només es poden veure amb un mirall i que l’autor no va arribar a veure mai i que ens fan entendre que no eren per a ser vistes ans per a ser enviades a l’Altra Banda.

Tot ens porta a pensar que aquestes obres eren realitzades per especialistes rituals i no pel primer que passava.

La relació entre el lloc i les pintures és crucial, molt sovint es fan servir els relleus de les coves, on el pintor hi veu la silueta d’un animal al que li manca una part, que és la que pinta, establint així un perfecte diàleg entre la forma que aporta la matèria de la cova i els traços del pintor que fan que aflori un animal totèmic, al qual, amb l’oscil·lació de la flama de la llàntia amb la que ho observa, encara li confereix més vida, aportant una emoció superior que obre la porta de l’Altra Banda per tal d’arribar a la conjunció de totes les parts. Les figures humanes hi són molt escasses i la gran majoria de les poques que hi ha acostumen a ser éssers híbrids amb cos humà i cap d’animal, iguals que els que molts mil·lennis després varen pintar a Sant Tomàs de Fluvià per representar els evangelistes.

Fins aquí hem considerat un mitjà d’expressió que deixa un rastre en un lloc fix i que per tant podem anomenar immoble, però també hi ha, encara que escasses, peces que representen diversos animals, com un meravellós propulsor i un cap de cavall de Mas d’Azil i les anomenades Venus que s’han trobat en llocs molt diversos.

En l’art paleolític immoble semblen tenir una gran preponderància les obres destinades a rituals destinats a la comunicació entre les dues bandes de la paret.

No és evident que les poques peces que coneixem d’art moble tinguin totes el sentit transcendent que tenen les d’art immoble, en tot cas, arribats aquí, ens queda clar que el que anomenem art paleolític només genera peces úniques i mai seriades, aquestes peces úniques les podem diferenciar entre immobles i mobles segons si es troben a sobre d’un suport estable o mòbil.

A aquestes formes expressives sovint les anomenem Art, que és un terme del tot relliscós. Una definició que m’agrada no es refereix a l’Art, tracta de l’artista i la devem a Màxim Gorki, diu que “artista és qui, elaborant les pròpies impressions subjectives, sap descobrir un significat objectiu general i expressar-lo de manera convincent”. Discutible, però és una magnífica aproximació.

Ara girarem la mirada cap a les peces que són fabricades en sèrie i que, tot i no ser idèntiques, són del tot similars i podem arribar a saber quantes han sortit d’una mateixa matriu. Amb el temps la tecnologia per a fer aquest tipus de peces va evolucionar i va anar aportant noves possibilitats, es desenvoluparen els procediments per a fer motllos, encunys i també les diverses tècniques d’impressió. La fotografia va aportar una altra manera de fer peces seriables que a mi m’interessa especialment.

El principi de la fotografia s’acostuma a considerar el 1839, quan Daguerre presenta el seu procediment, que dona peces úniques i que sovint es va considerar com una evolució de la pintura en miniatura i el cert és que una gran part dels primers daguerreotipistes eren antics pintors de retrats en miniatura, una tècnica que va quedar arraconada en triomfar la daguerrotipia. Aviat les coses canviaren molt i la daguerrotípia quedà arraconada per uns procediments fotogràfics nous que es produeixen en dos temps. Primer es fa un negatiu que serveix com a matriu per a l’estampació de possibles múltiples positius, per tant s’independitza de la pintura en poder fer peces múltiples a partir d’un únic negatiu que serveix de matriu. Podem anomenar al negatiu matriu negativa o MN i als positius resultants, que són els que serveixen per a ser vistos, com a resultants positius o RP, que poden ser múltiples i quasi idèntics (o no).

Això comporta nous problemes conceptuals. Quin és l’original? El negatiu (MN), que no serveix per a ser vist, o els possibles RP que poden ser múltiples i també de qualitats diverses i que són els destinats a ser vistos? En propietat els hauríem d’anomenar MN1 i RP1, degut a que són de primera generació, si en féssim una reproducció amb el mateix procediment serien MN2 i RP2.

La resposta hauria de ser que tant les MN1 com els RP1 són els originals, encara que només els positius estan decididament destinats a la visualització. Aquests positius, tot i provenir del mateix negatiu, poden ser realitzats en diverses qualitats i per tant els positius poden ser jerarquitzables entre ells, hi ha positius millors que d’altres sense deixar de ser tots originals, sempre que siguin de primera generació (1).

Quan es fan escultures partint d’una base esculpida en fang o guix els fets són molt similars: primer fem un motllo (MN1) i seguidament l’emplenem amb el material que constituirà el RP1. Els tiratges d’escultura de fosa, tanmateix, acostumen a ser més coherents i la jerarquització entre positius no acostuma a anar més enllà del fet que els motllos massa usats tendeixen a deformar-se, mentre que en fotografia a partir d’una MN1 es poden fer molts tiratges amb procediments i qualitats diverses.

Cal recordar que el primer que va teoritzar sobre la reproductibilitat va ser Walter Benjamin al seu famós assaig L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica. No podem deixar de reconèixer aquest pioner que malauradament ens va deixar massa aviat, però sincerament no estic gens d’acord amb les seves tesis i, com deia Oscar Wilde, “L’únic deure que tenim amb la història es reescriure-la”. En la primera frase Walter Benjamin ens diu: “En principi, l’obra d’art ha estat sempre reproduïble”. Dons no, les peces úniques es poden reproduir en altres peces úniques (còpies) o per sistemes de reproducció que són distints de la peça única i per tant són una altra cosa, una fotografia es pot usar per copiar-la en pintura i serà també distinta de l’original fotogràfic, serà de segona generació (2).

No crec, d’altra banda, que el seu mal definit concepte de “l’aura” serveixi per a entendre i teoritzar sobre la reproductibilitat ans per a confondre naps i cols. Quan ens diu que la fotografia fa que una catedral “abandoni la seva ubicació per a ser acollida a l’estudi d’un amant de l’art” entenc que és del tot inexacte i fruit de l’entusiasme de la novetat. Jo entenc que la catedral és una peça única immoble i continua a lloc, mentre que les fotografies de la catedral són una altra cosa, i com que es tracta d’una tècnica seriable poden ser a diversos llocs.

Gran part del que diem quan parlem de fotografia és evidentment aplicable al cinema, però també a la reproducció de la música.

El següent gran sotrac que ha sofert la reproductibilitat tècnica (usant les paraules de Benjamin) té a veure amb l’adveniment de la informàtica. Fins aquest moment la forma era indissociable de la matèria, quan restauràvem una peça el que fèiem era intervenir sobre la matèria per millorar-ne les condicions i que pogués mostrar el missatge que volia transmetre amb claredat i estabilitat. Ara una obra digital és una seqüència de zeros i uns, o dit d’una altra manera, d’impulsos i absències d’impulsos (sistema binari) que requereixen d’una base material on ser sustentats, però que és possible fer migrar completament i també reproduir sobre una altra base material sense pèrdues i sense requerir de matèria suplementària. La matèria ha deixat de ser part de l’essència: produir centenars, milers o milions de còpies idèntiques quasi no comporta un cost econòmic suplementari. El que és molt important és que ara ja no parlem de productes similars, són tots exactament idèntics i a cost zero, ens trobem amb un concepte del tot divers del seriable. Aquest espai el podríem anomenar el Reproduible. Ara mateix estem veient el principi d’aquest espai i caldria comprendre les transformacions que això ens està portant. Quan encara no podem veure tot el que aquest canvi comporta, com Benjamin al seu temps, caldria intentar comprendre millor on som.

Reflexionant com queden en l’espai digital els antics conceptes de forma i matèria podríem fer un nova definició que pot ser un punt de partida per a reflexionar-hi: forma és tot el que es pot traduir a sistema binari, matèria és el que no es pot traduir a sistema binari.

El transcendent, l’altra banda, l’intent de comprensió d’un mateix, el ritus, el símbol i el que és essencial segueixen com sempre, continuem buscant.

Publicat a Lletres Bàrbares

Jordi Mestre i Vergés

Oreneta de pasta de vidre (British Museum)

Quan se’n van les orenetes sembla que ens quedem indefensos contra el fred que vindrà, sempre ens han dit que se’n van cap a un sud indefinit, però finalment les he trobat, remuntant el riu Nil en un més de novembre he vist on viuen les orenetes a l’hivern, he vist aquesta part que no sabia d’aquests exquisits nòmades.

D’Egipte no només venen orenetes cap al nord del petit Mediterrani, també ens en va arribar la gran cultura, una cultura que va ser determinant durant 3.000 anys. Sense Egipte i Mesopotàmia no s’entenen les nostres grans cultures clàssiques.

El punt de partida de la gran cultura egípcia és una observació atenta de la natura, que els porta a entendre i expressar la gran complexitat que saben que els envolta amb un sistema de símbols i de déus que porten la realitat quotidiana a la transcendència.

La vida quotidiana és d’una gran ritualització destinada a celebrar la vida, la vida present i la vida definitiva en un més enllà semblant al present però molt millor i definitiu, sense mort ni envelliment.

És paradoxal que els grans i meravellosos monuments funeraris egipcis no siguin monuments a la mort, són l’exaltació de la vida. Allà i en els temples que ens han deixat ens expliquen el poc que sabem d’aquesta civilització increïble que ens ha aportat símbols i déus que, amb les corresponents evolucions que han comportat els mil·lennis passats, encara ens influeixen. La ment humana és la que és i els grans principis no han canviat.

És lamentable que les grans revolucions que hem tingut a Europa només hagin servit per a tornar-nos a tots més mediocres i no per socialitzar els bens absurds dels massa poderosos. Només hem aconseguit continuar igual, amb els absurdament rics prenent decisions abusives sobre els altres i amb els massa pobres que podrien sortir de la més atroç misèria només amb una mica de voluntat i coratge. La mort del tsar de Rússia va servir perquè no gaudíssim mai més del ous de Fabergé, però no per eliminar la misèria més extrema de Rússia.

El que no canvia mai és l’extrema burocràcia, que només fa que créixer a tot arreu i que no serveix per organitzar res, ans per impossibilitzar que la gent pugui actuar, portant-nos al col·lapse.

A cada bugada perdem un llençol, és cert que hem fet coses bé, com l’Enciclopèdia, que és probablement l’única revolució de veritat que hem fet a Europa i que tendim a menystenir o a oblidar. Afegit a la cultura que podem simbolitzar amb l’Enciclopèdia també ens cal recuperar la nostra essència i els nostres mites, que han estat molt mal portats per uns especialistes rituals que han fet que ens n’allunyem fins a perdre al mateix temps els nostres ritus i símbols. La societat civil tampoc ho ha fet gens bé a l’hora d’establir ritus que els poguessin substituir i ajudant-nos en els trànsits vitals i en la contemplació màgica del nostre entorn. O tornem a meravellar-nos de l’entorn o continuem com ara, vers el no res i, sobretot, sense el més interessant de nosaltres mateixos, oblidant la qualitat en totes les seves formes.

Quan un egipci veia un escarabat que arrossegava una bola de fems amb els seus ous veia un déu que amb l’esforç de les seves potes feia que el Sol pugués sortir al matí.

Els traçats del bec de l’ibis quan busca menjar als aiguamolls són iguals que els de l’escriba quan composa un text, és per tant el deu de l’escriptura i el coneixement. D’aquesta manera, a partir d’un profund coneixement del seu entorn, composen una realitat que els fa comprendre el que els envolta i els dona una perspectiva del que ha de venir.

Tenen dos eixos generals: per una banda el Nil, que nosaltres en diríem Nord-Sud, i que per ells representa la vida; d’altra banda l’eix Est-Oest, que representa el Sol, la Lluna, Sírius i les constel·lacions, és a dir, el cel. La interacció de tots dos eixos ho és, dit en resum, tot.

El Nil és la font de tot, hi ha una quantitat ingent d’aigua dolça que anualment aporta terra nova extraordinàriament fèrtil. La moneda és el que prové de la terra i surt sense gaire dificultat, donat que és molt fèrtil. Hi ha cacera fàcil, colomars, la supervivència no és, en general, massa complexa. És, però, una societat molt ritualitzada, fins al punt que el faraó és el més pròxim del que es pot estar a un déu, aquest déu és abastament reconegut. Segueixen els sacerdots, que són els especialistes rituals i que, amb una estructura simbòlica i religiosa tant complexa, tenien una feinada i eren molt respectats. Els que sostenien físicament les simbologies i els ritus eren els artesans, arquitectes o escribes que construien els temples i tombes que encara ens trastornen quan veiem l’excel·lència de la seva obra.

Evidentment 3.000 anys no passen en va i hagué períodes convulsos, però en essència, si aquesta civilització va durar tant devia ser perquè no era massa mal organitzada i els abusos devien ser els suposats i prou.

La vida en general no era impossible ni molt menys i la qualitat de l’art és increïble. Simplement, els artistes segur que tenien feina i això fa una escola de generacions de gent fabulosa.

Els sacerdots eren els intèrprets d’una estructura complexíssima on els déus tenen molts aspectes i canvien d’aspecte segons l’humor. Quan no se senten amigables agafen l’aspecte de la dea lleona Sekhmet. O què? Vols bronca?

Les figures d’humans amb cap d’animal ens aproximen a la complexitat. D’alguna manera un falcó és un falcó i també un home amb cap de falcó és Horus, que també és l’estrella Sirius, que és la més brillant del cel. El món és evident que és la matèria, però també són els sentiments, les relacions, les pulsions i la complexitat que tot això comporta. També és cert que si simplement escrutem el nostre entorn material ens perdem en les estructures multidimensionals que no som capaços de comprendre. Més enllà de la quarta dimensió no entenem res, podem operar però no entenem res.

L’estructura simbòlica és molt diversa. Els símbols són una forma de coneixement que no pretén ser exhaustiva, són els senyals que reben els que tenen la voluntat de mirar-los amb una determinada mirada. Aquesta mirada s’ha d’educar com ens hem d’educar per aprendre a llegir qualsevol cosa que tingui suficient contingut.

El que patim si oblidem la ritualització i la via simbòlica és una simplificació extrema que no porta a un coneixement exhaustiu ans a l’anèmia existencial.

La gran estructura simbòlica egípcia porta a una ritualització extrema. Això és evident que porta a que els especialistes rituals adquireixin un gran poder i que abusin de la seva condició, com passa sempre amb les castes amb massa poder.

Tots sabem que cap estructura és perfecta, però una estructura simbòlica que, sense gaire contradiccions amb l’entorn, ens explica a nosaltres mateixos i tot el que veiem, genera una organització i per tant una prosperitat.

Cap societat desorganitzada és pròspera, però l’organització d’una estructura de mediocres que crea un laberint burocràtic ple de lleis contradictòries que impedeixen qualsevol acció només pot portar a la decadència i al col·lapse. Si hi ha una quantitat ingent de funcionaris que només serveixen per aconseguir que no es pugui fer res per desídia o manca de permisos, evidentment no farem cap meravella i estarem molt lluny de crear una civilització meravellosa. És la ikeització de l’existència. Pràctic i vulgar.

L’estructura complexa i també insegura, diversa i fascinant que s’amaga darrera els símbols ens aporta una realitat amb moltes facetes que ha mogut totes les cultures dignes d’aquest nom. Cal que tornem a mirar un escarabat i a veure-hi un déu i a comprendre els temps del sol des de la sortida fins la posta, patir amb Isis en aquest moment la mort del marit i participar de la resurrecció. Celebrar la vida i el món.

És evident que la nostra cultura és -també- hereva de la gran cultura egípcia, que tant va fascinar grecs i romans, que són la nostra principal influència. També és cert que els mil·lennis emmascaren les influències.

Akhenaten va intentar una mena de monoteisme i va promoure l’adoració exclusiva al Sol com a déu suprem. L’experiència va acabar malament i tornaren a la complexa ritualització anterior i a esborrar la figura i el nom d’Akhenaten de les parets i les llistes dels faraons. En part perquè els sacerdots no volgueren perdre la feina i en part també perquè un sol déu no resol tots els aspectes que resolen uns déus molt més concrets i pròxims.

Curiosament, el cristianisme copte hi va entrar amb relativa facilitat. Cal dir que ja era en un moment de decadència i que, d’altra banda, es va equiparar la tríada Osiris, Isis i Horus a Josep, Maria i Jesús. També assimilen el símbol de l’Ankh a la creu i no se’ls fa estrany.

Els romans incorporen Isis al seu panteó i té un gran èxit. No deixa de ser la gran dea que, amb diferents noms, sempre ha estat venerada a tot el Mediterrani.

Ara mateix, el catolicisme és només presumptament un monoteisme. Hi ha una gran devoció cap a una gran diversitat de sants, que tenen funcions específiques i als que es recorre per necessitats específiques, com s’havia fet sempre a través dels mil·lennis amb els diversos déus dels politeismes.

Un cas apart són les invocacions marianes (ja no en diem Isis): tot i fer referència sempre a Maria, tenen una gran diversitat i uns ritus i clientela també molt diversos.

Aquesta mare primordial i advocada nostra -com diuen les pregàries- és inclús més diversa que Isis en les seves simbologies i manifestacions. Segons expliquen, va pujar al cel en cos i ànima des del Mont Carmel, des d’on també hi va pujar en un carro de foc el profeta Elies. Allà hi ha la Stella Maris, és a dir Venus, que es veu sobre el mar a la posta del sol i adquireix l’aspecte de patrona de la navegació. De manera molt més corrent s’associa Maria a la Lluna, com també passa amb Isis. Altres vegades és molt més terrenal i associada a la terra. Molt concretament, a determinats espais i a la fertilitat, com en el cas de les Verges Trobades, que corresponen a la terra i a la fertilitat i són negres. També hi ha les blanques, que s’apareixen en llocs determinats que, a partir d’aquesta epifania, queden santificats i acostumen a ser llocs de guariment de malalties. També tenim les indeterminades. Si als devots d’una d’aquestes dees particulars els proposeu un canvi, ja que totes són Maria, podeu provocar una guerra. Imagineu que la Rocio decideix canviar-se per la Montserrat, total són la mateixa, o no…

Isis també era diversa en les seves manifestacions. De vegades era la vaca Hathor o tenia altres avatars. Tampoc ens ha de resultar estrany, vist com ho entenem nosaltres.

Afortunadament encara surten el sol i les estrelles i el monoteisme no ha triomfat mai entre nosaltres. Encara podem comprendre els nostres símbols, si volem.

Publicat a LLetres Bàrbares

Jordi Mestre i Vergés

Per saber com vivien els nostres avantpassats només ens podem basar en els vestigis que ens han arribat. Físics o relatats. La vida, en determinats temps i llocs, era tant sòbria que només ens deixa com a observables alguns ossos i pedres, i això tan sols de vegades en algun lloc

Algú que només pastura unes ovelles o unes cabres, viu en un cau i menja els fruits que troba és molt improbable que deixi gaire residus que ens expliquin la seva vida.

És evident que els camins que fem a la terra deixen un cert rastre, poc o molt. Els humans sempre hem aprofitat els camins que han seguit altres espècies, com en els casos de camins de cabres, guilles o senglars.

Amb el temps, però, els nostres avantpassats van anar construint camins més amples i sofisticats, això va facilitar el transport de mercaderies o el pas d’exercits organitzats. Aquest camins deixen una molt més gran constància en el temps, arribant a una majoria d’edat amb les vies romanes, que són unes obres colossals. Algunes d’aquestes vies s’han convertit en l’actualitat en les autopistes i carreteres enquitranades principals i s’hi n’hi han afegit d’altres en totes direccions.

Quan els camins eren encara insignificants ja s’usava, però, una via amplíssima, més o menys plana i que es pot agafar en la direcció que es vol, el mar. Però les traces sobre aquesta immensa via que va en totes direccions i no en una sola, com en les de terra, són d’una gran fugacitat: “Estelas en la mar” com deia el poeta.

El mar connecta i ha connectat més que les vies terrestres. Només hem de pensar en els descomunals portacontenidors i recordar que quan un s’entravessa a Suez ens quedem tots sense subministraments. Tot i els mil·lennis que fa que això succeeix de manera semblant, encara ens sembla que el mar separa les terres, quan la navegació les apropa d’una manera clara i sense més barreres que les climàtiques.

És sabut que no fa tant els habitants de Cadaqués no havien anat mai a Figueres i en canvi mercadejaven correntment amb Nàpols. Però de Cadaqués a Figueres a peu n´hi ha un tros, en canvi Nàpols és allà davant, només cal hissar la vela i ser destre al timó.

Massa sovint oblidem el mar com a via de civilització i tendim també a oblidar-lo com a factor constituent d’identitats col·lectives. Els europeus sobretot tenim un gran interès per buscar fronteres dins la terra i sovint oblidem les aliances i relacions trans-marines, encara que els romans ens ho havien deixat dit, aquest mar és el Mare Nostrum i punt.

Però el domini del mar és segur que és molt anterior, encara que ningú té clar com d’anterior. Les primeres embarcacions conegudes eren en aquesta part de món de fusta amb veles i rems, ja sigui a Creta o a Egipte. Però és absolutament inassumible que la primera navegació fos en unes barques magnífiques ara fa uns 5.000 anys al Nil o a Creta. Segur que els troncs, les piragües i les canoes són infinitament anteriors, però eren tan subtils i corruptibles que no han deixat vestigi arqueològic i per tant ningú les ha pogut considerar.

No falten indicis que els humans varen passar l’estret de Gibraltar fa molt. Però com i quan ho feren? També pot ser que tots els pobladors d’Europa hagin anat sempre a donar la volta al relativament petit Mare Nostrum. Si Marco Polo va anar dues vegades a la vida a la Xina, no n’hi ha per tant. Però quan ets a Gibraltar i veus allà mateix el Djebel Musa fa pensar com fer aquell petit pas.

Al Mediterrani els navegants més antics coneguts són a la banda oriental: grecs, fenicis o egipcis.

Durant molts anys els que anomenem grecs i fenicis muntaren estacions de comerç, que els diem factories, al llarg i ample de tot aquest mar. Això va ser l’origen de moltes ciutats costaneres. També va ser l’origen de la millor novel·la que s’ha escrit i de la que en som tots hereus, l’Odissea.

En el nostre cas tenim Empúries i Roses com a puntes de la influència grega. Però arriba la pregunta: què és un grec? Actualment un ciutadà de la república grega. Però els nostres grecs venien originalment de Focea -actualment a Turquia- i de Rodes, però feia temps que havien fundat Marsella i és d’allà que s’expandeixen a casa nostra.

Podríem dir que Grècia en aquella època és on vivien els grecs, o sigui les costes de l’actual Turquia, l’actual Grècia amb les corresponents illes, Sicília i el sud d’Itàlia, Alexandria a l’actual Egipte i altres. Units per un mateix mar.

A la banda sud els grecs tenien la competència dels fenicis, que des de l’actual Líban funden Cartago a l’actual Tunísia i a la llarga també arriben fins a nosaltres.

Aquesta situació es va perllongar fins que els romans i els cartaginesos varen ser massa forts i dominants i varen combatre per dominar tot el mar. Com tothom sap guanyaren els romans.

Per nosaltres això és molt significatiu, ja que per poder vèncer necessitaven controlar el pas del Pirineu i per això va desembarcar Cató amb unes desenes de milers de legionaris que feren desaparèixer la quasi totalitat dels aborígens que vivien en un radi ampli al voltant d’Empúries i Roses. Sembla que eren partidaris dels cartaginesos. També cal dir que als grecs no els toquen.

En tot cas, vet aquí que ja estem romanitzats per desaparició de l’alternativa. Quan tot el mar ja era Nostrum és quan els romans entren terra endins i enllà per seguir depredant, per això calien les vies terrestres.

En caure l’imperi romà d’occident, passada la llarga reconstrucció, a casa nostra comença a emergir un país que va agafant empenta i busca una expansió. Cal aquí remarcar que mai es va intentar que aquesta expansió fos per Castella i en canvi curiosament tornàrem als orígens, l’expansió vora mar: València, Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols, inclús Grècia i Constantinoble, on ens varen aturar. Constantinoble era, recordem-ho, la capital de l’Imperi Romà d’Orient, que no havia caigut i controlava poc o molt la costa sud del Mediterrani i altres llocs també al nord. L’expansió catalana segueix en direcció contrària el patró dels antics grecs, que no deixem de ser nosaltres, el mar, ara cap a orient.

També els nostres grans monestirs prefereixen dependre de Roma o de Marsella que de Cluny, que queda lluny i no té mar.

Encara queda molt per escriure de les anades i vingudes dels eivissencs i formenterencs entre Algèria i Cotlliure, o de l’emigració massiva de menorquins a Alger o d’alacantins a Orà o de com el millor del nostre renaixement i barroc és a Nàpols. Sembla mentida que un camí tan ample passi tan desapercebut.

Publicat a Lletres Bàrbares

Jordi Mestre i Vergés

Jo, que recordi, he viscut dues fins del món. La primera l’any 2000. La propaganda va ser intensíssima, semblava que els ordinadors es col·lapsarien perquè tot i la seva magna intel·ligència no sabrien actualitzar la data i llavors els pantans es descontrolarien, sortirien bombes atòmiques sense aturador, els avions caurien,…

La segona vegada va ser el 2012, quan sembla que el calendari maia arribava al seu final. Mireu que hi ha calendaris al món per anar-se a fixar en els maies. Vaig ser advertit per una font “molt seriosa i de tota confiança” que el mar pujaria de manera sobtada i, segons les dades que vaig rebre, vaig calcular que casa meva a Sant Miquel de Fluvià seria a primera línia de platja. Vaig pensar en aconseguir un pedalo per poder sortir de casa amb estil i també per si calia rescatar el gat en cas que la sobtada pujada del mar l’hagués agafat en una de les seves passejades.

Després de les dues fins del món no he sentit a dir a ningú que el perdonéssim, que ho havia calculat fatal. L’únic cas conegut d’algú que ha demanat perdó per ser imprudent en els seus auguris va ser el modista Paco Rabanne, que va fer una gran campanya per buidar Paris davant de la imminència de la caiguda de la nau Soyuz, que evidentment no va caure allà.

La veritat és que cap futurista no l’ha encertat mai, però després dissimulen com meteoròlegs.

També cal dir que el gran narcisisme de la nostra espècie no distingeix entre la fi del món i la de la humanitat.

La terra, el dia que la nostra espècie desaparegui, molt probablement pensarà (la terra segur que pensa):

-Finalment m’he tret els polls de sobre.

En els dos finals del món que he viscut hi ha hagut una quantitat ingent de propaganda que uns varen creure i d’altres no.

És evident que hi ha un col·lectiu que creu les coses més insòlites sempre que no tinguin explicació científica. La terra és plana, les esteles dels avions són uns fils que ens tiren amb una intenció misteriosa i el tofu i la quinoa són la base de la dieta mediterrània. Es diu que cal anar a l’escola, però mai no es diu que no serveix per res si no es troba oberta.

La geologia es basa en que els fenòmens que hi ha ara mateix no són tant diversos que els que hi havia fa diversos milions d’anys. Si ara tenim volcans, plegaments, terratrèmols o sedimentació, fa uns milions d’anys també.

Tampoc sembla que les energies i pulsions siguin tant diferents ara que les que tenien els humans fa tan sols mil anys.

La fi del món que preconitzaven els malastrucs de l’any 1000 no va anar més enllà, exactament com les dels anys 2000 o 2012. La visió que ens han volgut fer creure, de gran terror i pànic generalitzat, devia ser semblant a la dels finals de món que he viscut jo. Alguns aterrits i d’altres ni cas.

El gran terror, desesperació i caos que ens han venut que hi havia l’any 1000 tampoc correspon a l’època de relativa prosperitat i de gran empenta intel·lectual que va ser aquella.

Suposo que l’any 1000 com el 2000 i el 2012. Si no creies en gurus fantasmes ni menjaves sobredosis de tofu no paties gens. Amb l’agreujant que l’any 1000 quasi ningú devia saber en quin any vivia i això devia agreujar la indiferència entre la major part de la població.

Podem dir que és al voltant de l’any 1000 que entre nosaltres sorgeix i ressorgeix una gran cultura, el nostre idioma i tot plegat construeix la realitat diferenciada que és Catalunya. Per a nosaltres és tot un principi, o més ben dit, és quan es materialitza de manera clara i resplendent una realitat que ja s’entreveia abans.

Veure com un país surt del caos i la misèria més profunda fins a tornar-se un país independent, respectat i culte és una lliçó que potser podríem aprofitar ara mateix per tenir un nou inici després de tanta fi del món.

A mitjans del segle X el comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell era Borrell II. Va promoure múltiples ambaixades tant a Còrdova com a Roma i les relacions eren bones i fluides. Vivíem en una frontera del tot permeable on fluïen les gents i les idees. El vassallatge amb el rei dels francs no sembla que molestés massa. La cultura era inscrita als monestir, sobretot a Vic, Ripoll i Cuixà, amb Sant Pere de Roda al comtat d’Empúries. Les bones relacions amb Còrdova aportaren gran quantitat de textos valuosos. Entre d’altres, molts clàssics grecs traduïts a l’àrab -probablement per part dels coptes d’Alexandria-. També les matemàtiques, la música i l’astronomia van prosperar notablement. Es clar que també hi havia abusos de poder, disputes, atracaments i assassinats. Com sempre.

Quan semblava que tot anava cap a millor de manera decidida hi hagué un fet del tot inesperat i traumatitzant. Al Mansur saqueja Barcelona. Tot un final. Borrell II demana ajut al seu suposat senyor, és a dir, al rei francès. La petició és ignorada. Molt aviat aquest rei mor i el seu successor demana a Borrell II que renovi el vassallatge. Borrell II ignora la petició. És la independència de facto. Era l’any 988. Tot un principi.

A part de diplomàtic, Borrell II va ser un gran protector de les ciències i la cultura. Aquí apareixen alguns personatges clau. Entre ell hi ha Gerbert d’Orlhac, futur Papa Silvestre II, que va estudiar entre nosaltres. L’abat Garí, que va prestigiar molt el monestir de Cuixà i sobretot l’abat Oliba, que va ser bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà. A la banda política no cal oblidar Ermessenda de Carcassona. Tot un caràcter.

Al principi del segle XI hi va haver problemes amb els petits senyors armats que pretenien sotmetre els pagesos a servitud i això va portar molt malestar. La solució la va trobar l’abat Oliba en promoure les assemblees de pau i treva. Un gest que pot semblar molt petit, però que va ser crucial per a la consolidació d’una societat organitzada i en pau que ens permetés construir entre tots una cultura de la que som directament hereus. La primera de les assemblees es va crear a Toluges, a tocar de Perpinyà, en un prat, es a dir, fora de l’àmbit religiós i polític.

Es tractava que a les sagreres, és a dir, a trenta passes a l’entorn de les esglésies, no es podia robar ni agredir ningú. Tampoc a qui s’hi dirigís uns dies determinats, etc. Els dies varen anar augmentant i les zones adherides també. És clar que la diferencia entre tenir i no tenir una sagrera podia representar la diferència entre la vida i la mort. Es comprèn, per tant, la dèria constructiva que observem a l’època romànica. Però una església no es pot construir de qualsevol manera. Cal trobar el lloc adient, orientar-la bé, les proporcions s’han de basar en el temple de Jerusalem segons Ezequiel i tot això és complex.

El fet és que, de manera sobtada, tenim tot un país que té un objectiu, que aprèn a construir, que ocupa pintors i escultors i entre tots construeixen una realitat comuna.

Sense dubte es pot dir que en fer una cultura es va construir un país. És la gran lliçó que ens han deixat els nostres ancestres. Per a fer una construcció comuna cal un objectiu i posar-s’hi de manera determinada.

Si perdem l’alegria i l’esperança perdem també les ganes de seguir endavant amb la construcció comuna. Llavors guanyarien els que no haurien de guanyar mai i això no ho podem permetre.